Текст и перевод песни At Versaris - Un trio de cel

Un trio de cel

Rap com a exili fins que em mori,
Un dia de cel i sis de purgatori.

De perles, ahir t'escanyava el cos amb el braç
I avui el Patxi ha picat la porta del desert.
Les clavo, apostar pel rabo,
L'atzar de rimar-ho amb pressa i sense esborrar-ho.
Sabadell, Sants,
Escopint els lladres amb guants blancs
En va i saber-se guanyador des del principi,
Per principis elegants.
Els ideals més bells sempre troben els clàssics entrebancs.
L'amor romàntic,
Una quimera, una patranya
Que arranca a la dona el més autèntic,
Mata la companya.
Enfonsa en mons de recerca infinita
I quan cau el mite
Trobes en el rap una marmita
I guanya el respecte.
És la pócima
I és el Torres qui detecta
Quan celebrarem la pròxima
Victòria en aquesta societat infecta.
Esperem el seu pronòstic,
Classe obrera, intel·lecte.
La insostenible lleugeresa de saber-te gran,
El fan number one del clan de Peter Pan.
Tu, ets més respectable per tenir família? no.
Quan tardes en currar-te la pose d'interessant, cabró?
He llençat els versos sense borrar-ne ni un,
és l'herència de Vladimir Ílitx mesclada amb rom.
El rum-rum, a punt,
Els punys apretats sempre,
El pim-pam-pum
I que no en quedi ni un.
Aquí tancats no sentim el plor ni la fortor
De cada cadàver, carn d'aparador.
Bonica excusa el rap per poder baixar la guàrdia
A qui no intoxica ni la tele ni la Vanguardia.
Baixem-la, la guàrdia.
Les dents, per somriure.
Entre claps i imatges
Revivim grans passatges
I res irrellevant, tio;
No saps com cansa viure
I com de xungo és oblidar als minuts
El seus missatges.

Rap com a exili fins que em mori
Un dia de cel i sis de purgatori.

Tu dius veritats a mitges sempre
I jo a la contra amb un contrapunt real, tio,
Tu ho has d'admetre.
La realitat no té sostre
Ni àrbitre.
Vols veure'ns el rostre?
Segueix-nos el rastre.
Al tren, torno del curro
La gent em mira raro,
Jo canto mentre xolos pugen l'altaveu del mòbil.
Dèbil, captiu
De les meves paranoies,
Si el dia no em somriu
Vaig i li faig pessigolles.
És plaer,
Té un atractiu particular
Articular un escrit
Amb el beat de l'auricular.
Jo m'aplico,
Rego el jardí i no escric per insomni.
Tinc un testimoni
Per cada pel·lícula que explico.
Ho estic rebentant al Twitter,
A la butxaca un clipper
I una placa implica
Quedar-se en boles com un stripper.
Jo i la base a soles
Passant les hores en secret.
És un fet al repertori,
Tinc la llengua bífida,
Una llepa el nèctar i l'altra narra histories.
També és cert que molts tenen lletres estúpides
I volen en estampida les idees lúcides.
Però són artistes i tenen quorum
Faig el practicum del rap respectant el vademecum.
Ells treuen àlbum i toquen al Fòrum,
Jo faig quàntums de rimes per un homenatge pòstum.
No necessito res més, un glop d'arsènic,
Escric un altre capítol de pensaments onírics
Decorats per un estil lliure líric.
Porten com a títol Rap és el mètode empíric.
Sóc cínic, dibuixo la instru fil per randa.
Simple, Darwin, el fort sobre el feble.
Som l'exemple que desmunta la regla,
Bon rap casolà, Teatro Mágico és el temple.

Rao com a exili fins que em mori,
Un dia de cel i sis de purgatori.

Només dedica'm el silenci,
Regala'm un moment de pau per trobar el cau
On rau la calma, que allà fora regna el caos.
Ens juguem líriques als daus
I l'atzar revela la primera parrafada;
Sempre sona més sincera i té tela
Que improvitzant-ho pugui cobrar algun sentit.
El kit venia escrit amb el beat, mata el neguit, freak.
Un crit al pit és una frase lapidària;
Jo sóc un pària, em deixo caure a la teva àrea.
La roca calcària em faria feliç en temps de crisi,
El tema està en trobar l'oasi, tenim el jazz i
Verifiquem les coordenades, bon rap trifàsic,
Escopim crema entre calades.
Són mil matinades de relax, aferrats a relats barats,
Armats de versos agrupats en packs aquí tancats.
Veig el respecte envers la fama
I saps que jo em conformo en sonar a Radio Trama, ah.*
Rimes, emblema, menda, renunciem al drama,
és com el nostre Nepal, anem del pal com el Dalai Lama
Mai diré mai, mama, mai culparé a la musa,
Li poso falta d'assistència, no té excusa
I no, no vegis com abusa, la vida cansa.
Jo tinc més certesa que esperança
Escric en prosa difusa, traçant la de venjança.
Diviso punys, caputxes, perseverança.
Sabadell, Sants, la punta de la llança.
Mira, perquè tot cremi només cal una guspira.
El temps expira i a l'exili no som precaris,
Som l'elixir: Patxi, Vazili i At Versaris.

Rap com a exili fins que em mori,
Un dia de cel i sis de purgatori

A Trio of Heaven

Rap as an exile until I die,
One day of heaven and six of purgatory.

Of pearls, yesterday I strangled your body with my arm
And today Patxi has knocked on the door of the desert.
I nail them, bet on the tail,
The chance of rhyming it in a hurry and without erasing it.
Sabadell, Sants,
Beating the thieves with white gloves
He goes and knows himself to be a winner from the beginning,
By elegant principles.
The most beautiful ideals always find the classic obstacles.
Romantic love,
A chimera, a hoax
That tears the most authentic from the woman,
Kill the companion.
Sink into worlds of infinite search
And when the myth falls
You find a pot in rap
And respect wins.
It's the last one
And it is Torres who detects
When we celebrate the next
Victory in this infected society.
We await your prognosis,
Working class, intellect.
The unbearable lightness of knowing you're great,
The number one fan of the Peter Pan clan.
You, are you more respectable for having a family? No.
When you're late in working on the interesting pose, bastard?
I've thrown the verses without erasing any,
It's Vladimir Ilyich's legacy mixed with rum.
The rum-rum, ready,
Fists always clenched,
The pim-pam-pum
And that there is not one left.
Here we tanks do not feel the crying or the stench
Of each corpse, meat from the window.
Nice excuse rap to be able to lower your guard
To whom neither television nor the Vanguardia intoxicates.
Let's lower it, the guard.
Teeth, to smile.
Between claps and images
We relive great passages
And nothing irrelevant, dude;
You don't know how tiring it is to live
And how lame it is to forget in minutes
Your messages.

Rap as an exile until I die
One day of heaven and six of purgatory.

You tell half-truths always
And I on the contrary with a real counterpoint, dude,
You must admit it.
Reality has no roof
No referee.
Want to see our faces?
Follow our trail.
On the train, I'm back from work
People look at me funny,
I sing while fools turn up the speaker on their cell phones.
Weak, captive
Of my paranoias,
If the day doesn't smile at me
I go and tickle him.
It's pleasure,
It has a particular attraction
Articulating a writing
With the beat of the headset.
I apply myself,
I water the garden and I don't write because of insomnia.
I have a witness
For every movie I tell.
I'm getting it on Twitter,
A clipper in my pocket
And a plate implies
Being left balls like a stripper.
Me and the base alone
Spending the hours in secret.
It's a fact in the repertoire,
I have a forked tongue,
One licks the nectar and the other tells stories.
It's also true that many have stupid lyrics
And they want lucid ideas in a stampede.
But they are artists and they have a quorum
I do the rap practicum respecting the vademecum.
They release an album and play at the Forum,
I make quanta of rhymes for a posthumous tribute.
I don't need anything else, a sip of arsenic,
I write another chapter of dreamlike thoughts
Decorated by a lyrical free style.
They are titled Rap is the empirical method.
I'm cynical, I draw the instruction thread by thread.
Simple, Darwin, the strong over the weak.
We are the example that dismantles the rule,
Good homemade rap, Teatro Mágico is the temple.

Rao as an exile until I die,
One day of heaven and six of purgatory.

Just give me silence,
Give me a moment of peace to find the den
Where calm lies, that out there chaos reigns.
We play lyrics on the dice
And chance reveals the first paragraph;
It always sounds more sincere and has fabric
That improvising it can make some sense.
The kit came written with the beat, kill the worry, freak.
A cry in the chest is a lapidary phrase;
I am a pariah, I let myself fall into your area.
The limestone rock would make me happy in times of crisis,
The issue is to find the oasis, we have jazz and
We verify the coordinates, good three-phase rap,
We spit cream between swims.
There are a thousand mornings of relaxation, clinging to cheap stories,
Armed with verses grouped in packs here closed.
I see respect for fame
And you know that I'm satisfied with playing on Radio Trama, ah.*
Rhymes, emblem, mend, we renounce drama,
It's like our Nepal, we go from the stick like the Dalai Lama
I will never say never, mama, I will never blame the muse,
I miss her, she has no excuse
And no, don't see how it abuses, life is tiring.
I have more certainty than hope
I write in diffuse prose, tracing the one of revenge.
I see fists, hoods, perseverance.
Sabadell, Sants, the tip of the spear.
Look, for everything to burn it only takes a spark.
Time expires and in exile we are not precarious,
We are the elixir: Patxi, Vazili and At Versaris.

Rap as an exile until I die,
One day of heaven and six of purgatory