Текст и перевод песни Joan Manuel Serrat - El Mal de la TArongina

El Mal de la TArongina

Quan l'abril ja no té espera el taronger treu la flor. I és un ganivet traidor el seu perfum que al capvespre s'escampa com una pesta. I cap batec animal és estalvi d'aquest mal que res ni ningú respecta. S'enfila per les parets i mulla els llençols d'un crit que convoca l'esperit de tots els noms de la pell. Ens roba la voluntat i ens emmetzina la flor del taronger, la tarongina. Als taulells de les tavernes canten els vells mariners que la flor del taronger des de l'alta mar s'ensuma, i embogeix els qui, amb la lluna, naveguen els seus paranys i no se salva del dany qui del seu cant no s'allunya. I que el seu perfum melós amara les aigües fins que la queixa dels dofins estova el cor dels taurons. I fa ballar els corbs marins amb les gavines la flor del taronger, la tarongina. Pot passar quaselvol cosa quan floreix el taronger: que no cobri el botiguer, que el sastre no prengui mides, que caiguin de les bastides els paletes i els pintors, que s'aturin els motors, que naufraguin les mentides. Que blasfemin els rectors, que plorin els assassins, que regalin els mesquins amanides als voltors. Menteix com el vi i encén com la benzina la flor del taronger, la tarongina. Tot l'ordre del món s'immola, el desig té impunitat, res no és prohibit ni pecat quan la tarongina vola. No hi ha casa, no hi ha escola, platja, marge ni penyal on no deixi rastre el mal del flaire que ens agombola. Les faldes són un empreny i cauen els pantalons, es descorden els botons i es perd la virtut i el seny. Ens roba la voluntat i ens emmetzina la flor del taronger, la tarongina.
EL MAL DEL AZAHAR
Cuando abril ya no tiene espera el naranjo echa la flor. Y es un cuchillo traidor su perfume que al atardecer se extiende como la peste. Y ningún latido animal está a salvo de este mal que nada ni a nadie respeta. Se encarama por las paredes y moja las sábanas con un grito que convoca al espíritu de todos los nombres de la piel. Nos roba la voluntad y nos envenena la flor del naranjo, el azahar. En las barras de las tabernas cantan los viejos marineros que la flor del naranjo desde alta mar se huele, y enloquece a aquellos que, con la luna, navegan sus trampas y no se salva del mal quien de su canto no se aleja. Y que su perfume dulzón impregna las aguas hasta que el lamento de los delfines ablanda el corazón de los tiburones. Y hace bailar a los cormoranes con las gaviotas la flor del naranjo, el azahar. Puede pasar cualquier cosa cuando florece el naranjo: que no cobre el tendero, que el sastre no tome medidas, que se caigan de los andamios los albañiles y los pintores, que se paren los motores, que naufraguen las mentiras. Que blasfemen los párrocos, que lloren los asesinos, que regalen los mezquinos ensaladas a los buitres. Miente como el vino y arde como la gasolina la flor del naranjo, el azahar. Todo el orden del mundo se inmola, el deseo goza de impunidad, nada está prohibido ni es pecado cuando el azahar vuela. No hay casa, no hay escuela, playa, margen ni peñasco donde no deje rastro el mal del aroma que nos arropa. Las faldas son un engorro y se caen los pantalones, se desabrochan los botones y se pierde la virtud y la cordura. Nos roba la voluntad y nos envenena la flor del naranjo, el azahar.

The Orange Blossom's Curse

When April can wait no longer, the orange tree unfurls its bloom. And its perfume, a treacherous knife, spreads like a plague at dusk. No animal heartbeat is spared from this curse, respecting neither person nor thing. It climbs the walls and dampens the sheets with a cry that summons the spirit of every name upon your skin. It steals our will and poisons us, the orange blossom's curse, the azahar. In the taverns' depths, old sailors sing of the orange blossom's scent reaching from the high seas, driving mad those who navigate its traps beneath the moon, and no one is safe from harm who doesn't flee its song. Its sweet perfume soaks the waters until the dolphins' lament softens the sharks' hearts. And it makes the cormorants dance with the gulls, the orange blossom's curse, the azahar. Anything can happen when the orange tree blooms: the shopkeeper doesn't collect his due, the tailor takes no measurements, bricklayers and painters fall from scaffolds, engines stall, and lies are shipwrecked. Priests blaspheme, assassins weep, and the stingy offer salads to vultures. It lies like wine and burns like gasoline, the orange blossom's curse, the azahar. All order in the world is sacrificed, desire enjoys impunity, nothing is forbidden or sinful when the azahar takes flight. No house, no school, beach, riverbank, or cliff escapes the trail of the fragrance that envelops us. Skirts become a nuisance and trousers fall, buttons come undone, and virtue and sanity are lost. It steals our will and poisons us, the orange blossom's curse, the azahar.
THE ORANGE BLOSSOM'S CURSE
When April can wait no longer, the orange tree unfurls its bloom. And its perfume, a treacherous knife, spreads like a plague at dusk. No animal heartbeat is spared from this curse, respecting neither person nor thing. It climbs the walls and dampens the sheets with a cry that summons the spirit of every name upon your skin. It steals our will and poisons us, the orange blossom's curse, the azahar. In the taverns' depths, old sailors sing of the orange blossom's scent reaching from the high seas, driving mad those who navigate its traps beneath the moon, and no one is safe from harm who doesn't flee its song. Its sweet perfume soaks the waters until the dolphins' lament softens the sharks' hearts. And it makes the cormorants dance with the gulls, the orange blossom's curse, the azahar. Anything can happen when the orange tree blooms: the shopkeeper doesn't collect his due, the tailor takes no measurements, bricklayers and painters fall from scaffolds, engines stall, and lies are shipwrecked. Priests blaspheme, assassins weep, and the stingy offer salads to vultures. It lies like wine and burns like gasoline, the orange blossom's curse, the azahar. All order in the world is sacrificed, desire enjoys impunity, nothing is forbidden or sinful when the azahar takes flight. No house, no school, beach, riverbank, or cliff escapes the trail of the fragrance that envelops us. Skirts become a nuisance and trousers fall, buttons come undone, and virtue and sanity are lost. It steals our will and poisons us, the orange blossom's curse, the azahar.