Текст песни El Mal de la TArongina - Joan Manuel Serrat
Quan
l'abril
ja
no
té
espera
el
taronger
treu
la
flor.
I
és
un
ganivet
traidor
el
seu
perfum
que
al
capvespre
s'escampa
com
una
pesta.
I
cap
batec
animal
és
estalvi
d'aquest
mal
que
res
ni
ningú
respecta.
S'enfila
per
les
parets
i
mulla
els
llençols
d'un
crit
que
convoca
l'esperit
de
tots
els
noms
de
la
pell.
Ens
roba
la
voluntat
i
ens
emmetzina
la
flor
del
taronger,
la
tarongina.
Als
taulells
de
les
tavernes
canten
els
vells
mariners
que
la
flor
del
taronger
des
de
l'alta
mar
s'ensuma,
i
embogeix
els
qui,
amb
la
lluna,
naveguen
els
seus
paranys
i
no
se
salva
del
dany
qui
del
seu
cant
no
s'allunya.
I
que
el
seu
perfum
melós
amara
les
aigües
fins
que
la
queixa
dels
dofins
estova
el
cor
dels
taurons.
I
fa
ballar
els
corbs
marins
amb
les
gavines
la
flor
del
taronger,
la
tarongina.
Pot
passar
quaselvol
cosa
quan
floreix
el
taronger:
que
no
cobri
el
botiguer,
que
el
sastre
no
prengui
mides,
que
caiguin
de
les
bastides
els
paletes
i
els
pintors,
que
s'aturin
els
motors,
que
naufraguin
les
mentides.
Que
blasfemin
els
rectors,
que
plorin
els
assassins,
que
regalin
els
mesquins
amanides
als
voltors.
Menteix
com
el
vi
i
encén
com
la
benzina
la
flor
del
taronger,
la
tarongina.
Tot
l'ordre
del
món
s'immola,
el
desig
té
impunitat,
res
no
és
prohibit
ni
pecat
quan
la
tarongina
vola.
No
hi
ha
casa,
no
hi
ha
escola,
platja,
marge
ni
penyal
on
no
deixi
rastre
el
mal
del
flaire
que
ens
agombola.
Les
faldes
són
un
empreny
i
cauen
els
pantalons,
es
descorden
els
botons
i
es
perd
la
virtut
i
el
seny.
Ens
roba
la
voluntat
i
ens
emmetzina
la
flor
del
taronger,
la
tarongina.
EL
MAL
DEL
AZAHAR
Cuando
abril
ya
no
tiene
espera
el
naranjo
echa
la
flor.
Y
es
un
cuchillo
traidor
su
perfume
que
al
atardecer
se
extiende
como
la
peste.
Y
ningún
latido
animal
está
a
salvo
de
este
mal
que
nada
ni
a
nadie
respeta.
Se
encarama
por
las
paredes
y
moja
las
sábanas
con
un
grito
que
convoca
al
espíritu
de
todos
los
nombres
de
la
piel.
Nos
roba
la
voluntad
y
nos
envenena
la
flor
del
naranjo,
el
azahar.
En
las
barras
de
las
tabernas
cantan
los
viejos
marineros
que
la
flor
del
naranjo
desde
alta
mar
se
huele,
y
enloquece
a
aquellos
que,
con
la
luna,
navegan
sus
trampas
y
no
se
salva
del
mal
quien
de
su
canto
no
se
aleja.
Y
que
su
perfume
dulzón
impregna
las
aguas
hasta
que
el
lamento
de
los
delfines
ablanda
el
corazón
de
los
tiburones.
Y
hace
bailar
a
los
cormoranes
con
las
gaviotas
la
flor
del
naranjo,
el
azahar.
Puede
pasar
cualquier
cosa
cuando
florece
el
naranjo:
que
no
cobre
el
tendero,
que
el
sastre
no
tome
medidas,
que
se
caigan
de
los
andamios
los
albañiles
y
los
pintores,
que
se
paren
los
motores,
que
naufraguen
las
mentiras.
Que
blasfemen
los
párrocos,
que
lloren
los
asesinos,
que
regalen
los
mezquinos
ensaladas
a
los
buitres.
Miente
como
el
vino
y
arde
como
la
gasolina
la
flor
del
naranjo,
el
azahar.
Todo
el
orden
del
mundo
se
inmola,
el
deseo
goza
de
impunidad,
nada
está
prohibido
ni
es
pecado
cuando
el
azahar
vuela.
No
hay
casa,
no
hay
escuela,
playa,
margen
ni
peñasco
donde
no
deje
rastro
el
mal
del
aroma
que
nos
arropa.
Las
faldas
son
un
engorro
y
se
caen
los
pantalones,
se
desabrochan
los
botones
y
se
pierde
la
virtud
y
la
cordura.
Nos
roba
la
voluntad
y
nos
envenena
la
flor
del
naranjo,
el
azahar.
Внимание! Не стесняйтесь оставлять отзывы.