Текст песни Vertigen - Recoil

Aquell matí em vaig llevar
No recordo on ni tan sols el temps que fa
I tot havia canviat

Però jo no ho sabia
Encara
I més m'hagués valgut no saber-ho mai

El meu món era petit
Però suficient
Abans
Deixà de ser-ho.

La meva vida
Un cel particular
Nula incertesa
Dolça soledat

Més tard
Cau soterrat
Previsibilitat maleïda
Asfixiant aïllament

Mai res no m'havia fet tanta falta (tanta falta)
Ni la sang que per les venes em corre
No necessitava amb la mateixa urgència

Mentre el dolor creixia
De sobte, aquell soroll estrepitós
Insuportable
Cridant, plorant
Vaig córrer

Era incapaç de sentir els meus crits
De segur esgarrifosos
De sobte
L'abisme s'obrí sota els meus peus
Morir, volia

Recuperar el meu cau
La meva estimada soledat
Els meus llimbs
La meva preuada illa

I vaig caure (caure)
Queia
Sentint-me cada vegada més prop d'aquell horror
Del meu propi dolor
Del més terrorífic despertar dels meus sentits
Tot just acabat de descobrir

Ja no recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatídic matí
Aleshores salvador
No recordo quan fa que estic caient
Que caic

Veient la fi més propera cada vegada
Però amb la incertesa de si mai arribarà
Ara el dolor sembla no tenir límits
El dolor i la por són tot el que sento
Tinc por de caure per semre