paroles de chanson Cançó de Les Quatre Cançons - Miquel Pujadó

En trobar-me un rossinyol que anava a França,
Ja passada la frontera del Portús,
Vaig sentir al fons de mi una esgarrifança
I vaig dir-li, posant cara de pallús:
"Rossinyol, sigues bon nano i encomana'm
A la mare, que ara viu allà on vas tu.
No et pots perdre, fa espardenyes de bon cànem
Al costat mateix del centre Pompidó."
Ell que em mira despectiu i em diu: "Andouille!
Comment oses-tu me parler ce patois?
Si jamais on se revoit, gare à tes couilles,
J'ai le bec dur et pointu et j'plaisante pas."
Dit això, fa un vol rasant i, amb punteria,
Deixa anar sobre el meu cap -i arriba a port-
Una tifa xovinista que podia
Com un litre de Chanel al rocafort.

Què se n'ha fet, dels rossinyols
Dels nostres avis,
Que refilant fonien dols
-Diuen els savis-?
Si el temps ens nega tot perdó,
Que almenys ens deixi la cançó!

Quan l'Amèlia jeia al llit greument malalta,
Entre dames i servents i noble gent,
I amb les roses de la febre arran de galta,
M'hi acostava per sentir el seu testament:
"Tres castells jo tinc a França, els tres en venda,
I ja m'he polit les joies del comtat
Per pagar els meus creditors, per pagar Hisenda,
I el que no he venut ho tinc hipotecat.
Com les pobres ja sabem marxar soletes
I de mi ningú no n'ha de treure un clau,
Ja us podeu anar, carronyers, a fer punyetes,
I el darrer, per cert, que apagui el llum, si us plau.
I vós, mare, el meu marit que tant us flipa
Ja el podeu guardar per sempre al vostre llit.
Com que em moro sifilítica, però tipa,
Puc jurar-vos que us el passo ben servit!"

Què se n'ha fet, dels testaments
Dels nostres avis,
Que els bons hereus feien contents
-Diuen els savis-?
Si el temps...

"Adéu, clavell morenet..." és la tonada
Que ell cantava arrossegat per dos civils.
Jo vaig dir-me: "Els bandolers són gent honrada
Que caldria vacunar contra els bacils."
I m'hi acosto amb un garrot, tot fent-me l'orni,
Fins a ser a prop dels polls verdosos repel·lents.
D'un gest decidit, els faig saltar el tricorni
I els esclafo els dos cervells inexistents.
"Pots marxar" -li dic- "Ets lliure". Però emmudeixo
En sentir el petó glaçat d'una arma al nas
I la veu del lladregot que em diu: "No em queixo
Pel que has fet, i t'agraeixo el que faràs."
Va afaitar-me un bon rellotge, la cartera,
La camisa, un queixal d'or, i va fugir
Tot deixant-me al marge de la carretera,
Ben lligat i emmordassat, com un cretí.

Què se n'ha fet, dels bandolers
Dels nostres avis,
Que no robaven per diners
-Diuen els savis-?
Si el temps ens nega tot perdó,
Que almenys ens deixi la cançó!

I vaig fer-me empresonar en passar per Lleida,
I em fermaren junt amb d'altres vint-i-dos,
Convençut que una Odissea, que una Eneida
Em cridava des del llòbrec calabós.
Jo que trec i dicto una cançó inspirada
I començo a declamar-la a ple pulmó,
Esperant que la princesa, enamorada,
Vindrà a veure qui és el seu dolç trobador.
Però qui arriba, lletja, bruta, escabellada,
És l'obesa filla de l'escarceller
Tot bramant: "Ja m'has fotut la migdiada!"
I brandant una navalla de barber.
Ara em diuen que les forques són parades
I que és meu, tot meu, l'honor d'anar al davant
Per fer néixer, amb les darreres sacsejades,
La mandràgora que d'altres tastaran.

Què se n'ha fet, de les presons
Dels nostres avis,
Plenes d'intrigues i passions
-Diuen els savis-?
Si el temps ens nega tot perdó,
Que almenys ens deixi la cançó!