paroles de chanson Ara mateix - Lluís Llach

Ara mateix enfilo aquesta agulla
Amb el fil d′un propòsit que no dic
I em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
Que anunciaven taumaturgs insignes
No s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
Quin llarg camí d′angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
I assentar els peus en terra i proclamar-nos
Hereus d'un temps de dubtes i renúncies
En què els sorolls ofeguen les paraules
I amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
Ni el toc de displicent malenconia
Que ens posem per jersei o per corbata
Quan sortim al carrer. Tenim a penes
El que tenim i prou: l′espai d′història
Concreta que ens pertoca, i un minúscul
Territori per viure-la. Posem-nos
Dempeus altra vegada i que se senti
La veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
Com bonament li plagui, i via fora!,
Que tot està per fer i tot és possible
Possible.
Pensem-la clara aquesta quietud
Que escampa tants de ressons impensats;
Pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
I'espai concret d′ara mateix, i'espai
En qué no hi ha cap mena de sorpresa
I′tot és vell, i trist, i necessari
Vam girar full temps ha, i alguns s'estenten
A llegir encara la mateixa plana
Potser el secret és que no hi ha secret
I aquest cami i′hem fet tantes vegades
Que ja ningú no se'n sorprén; potser
Caldria que trenquéssim la rutina
Fent algun gest desmesurat, alguna
Sublimitat que capgirés la história
Potser, també, del poc que tenim ara
No saben fer-ne i'ús que cal; qui sap!
¿Qui sonó tots -i cadascú per torna-podem
Crear ders d′aquest limits d′ara
L'ámbit de llum on tots els vents s′exaltin
L'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida
Públicament i amb tota llei d′indicis
Serem alló que vulguem ser
Debades fugim del foc si el foc ens justifica
Molt lentament giravolta la sinia
I passen anys, o segles, fins que i'aigua
S′enfila al cim més alt i, gloriosa
Proclama la claror per tots els ámbits
Molt lentament davallen aleshores
Els catúfols per recollir més aigua
Així s'escriu la história
Saber-ho no pot sobtar ni decebre ningú
Massa sovint girem els ulls encara
I el gest traeix angoixa i defallences
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
I eng gela el moll del sentiment
De totes les solituds, aquesta és la més fosca
La més feroç, i persistent, i amarga
Convé saber-ho i convé, d′altra banda
Pensar el futur lluminós i possible
Ni cap llevant luxuriós, ni cap ponent, ni cap ponent solemne
Més ens çal saber que no hi ha grans misteris
Ni un ocell d′ales immenses que ens empari;
Res d'alló que tants de cops han proclamat
Amb vue mesella foscos endevins
Posem la má damunt la má i els anys
Conferiran duresa a cada gest
Compartirem misteris i desigs
D′arrel molt noble i secreta, en l'espai
De temps que algú permetrá que visquem
Compartirem projectes i neguits
Plaers i dols amb dignitat extrema
L′aigua i la set, l'amor i el desamor
Tot aixó junt, i més, ha de donar-nos
L′aplom secret, la claredat volguda
Ni llocs ni noms ni espai suficient
Per replantar l'arbreda, ni cap riu
Que remunti el seu curs i ens alci el cos
Per damunt de l'oblit
Tots sabem bé que no hi ha camp obert per cap retorn
Que no hi ha camp obert per cap retorn
Ni solc en mar a l′hora del perill
Posem senyals de pedra pels camins
Senyals concrets, de fonda plenitud
En clau de temps i amb molt de patiment
Vet ací com podem guanyar el combat
Que de fa tant de temps lliurem, intrépids
En clau de temps i poster en solitud
Acumulant en cadascú la força
De tots plegats i projectant-la enfora
Solc rera solc per ma de cada dia
Pas rera pas amb voluntat d′aurora
Vam preservar del vent i de l'oblit
La integritat d′uns ámbits, d'uns projectes
En qué ens véiem tots junts créixer i combatre
I ara, ¿Quin fosc refús, quina peresa
Malmet l′impuls de renovada fúria
Que ens feia quasi delejar la lluita?
Del fons dels any, crida, barbullent
La llum d'un temps expectant i frondós
Convertirem els silencis en or
I els mots en foc
La pell d′aquest retorn acumula la pluja
I els afanys esborren privilegis
Lentament emergim del gran pou, here's amunt
I no pas a recer de cap malastre
Convertirem el vell dolor en amor
I el llegarem, solemnes, a la história
Convertirem el vell dolor en amor
I el llegarem, solemnes, a la história
Convertirem el vell dolor en amor
I el llegarem, solemnes, a la história